Se busca

Ayuda para construir un paraíso artificial lleno de curiosos de profesión donde se permita volar y se devuelva la ilusión.
*
...

Punt i a part

Proscribamos los aplausos

"No importa cómo muriese Jim. Tampoco importa demasiado que nos dejase tan joven. Lo único que importa es que Jim Morrison vivió…”
Daniel Sugerman

Segurament, Jim Morrison ha passat a la història com a líder de la banda The Doors i per la morbositat de la seva mort. Però més enllà dels èxits i els escàndols que va protagonitzar, s’amaga un amant incondicional de la literatura que tenia per somni arribar a ser poeta. Li agradava considerar-se poeta per sobre de cantant, músic o cineasta. La poesia era allò que de debò l’omplia i va ser la raó per la qual va iniciar-se amb The Doors i va poder donar una sortida a la infinitat de versos que escribia (“Yo siempre seré un hombre de palabras/Más que un hombre pájaro”). Escribia als seus quaderns nit darrera nit fins que un dia, anys més tard, se’n va desfer, fent desaparèixer aquell tresor que havia anat acumulant.

“Pero quizá si jamás los hubiera tirado, jamás hubiera escrito algo original, porque eran, principalmente, acumulaciones de cosas que había leído o escuchado, como citas de libros. Pienso que si nunca me hubiera librado de ellos nunca hubiera sido libre. La verdadera poesía no dice nada, sólo marca las posibilidades. Abre todas las puertas. Puedes atravesar cualquiera que te convenga. Es por eso que la poesía me atrae tanto, porque es tan eterna. En tanto haya personas, ellas pueden recordar las palabras y las combinaciones de las palabras. Nada más puede sobrevivir a un holocausto, excepto la poesía y las canciones. Nadie puede recordar una novela entera. Nadie puede describir una película, una escultura, un cuadro; pero en tanto haya seres humanos, las canciones y la poesía pueden continuar. Si mi poesía trata de lograr algo, es liberar a las personas de las formas limitadas en que ven y sienten.”

Per aquesta raó, The Doors ha esdevingut molt més que una banda de rock qualsevol. Les seves lletres desprenen la visió caòtica amb què Jim contemplava i poetitzava el món que l’envoltava (“Me interesa cualquier cosa que tenga que ver con las revueltas, el desorden, el caos. Especialmente las actividades que parecen no tener sentido”). Juntament amb els seus companys va involucrar-se socialment en la lluita contra Nixon, contra Vietnam i contra una política nord-americana feixista.

Dotat d’un coeficient d’intel·ligència força superior a l’habitual, gaudia conversant sobre literatura amb els professors de la universitat on va estudiar cinema, a Los Ángeles. Aquests quedaven fascinats per la manera com era capaç de comprendre els autors com Rimbaud, Nietsche, Kerouac, Thomas, Huxley o Blake. Eren els seus autors preferits i, aviat, van convertir-se en les seves principals influències literàries.

Va llegir molt jove El nacimiento de la tragedia en el espíritu de la música, de Nietsche, i va quedar atònit amb la idea de l’esperit dionisíac, amb la que s’identificava plenament. En el camino, de Kerouac, també el va marcar d’una manera especial pel reflex de la generació beat i el nomadisme, el rebuig de l’opulència i la busca de noves dimensions visionàries a través de les drogues.

I precisament, el nom de The Doors deriva d’una cita de William Blake que apareix al llibre Las Puertas de la percepción, d’Aldous Huxley: "Si las puertas de la percepción quedaran depuradas, todo se habría de mostrar al hombre tal cual es: infinito". Morrison estava fascinat amb aquest llibre i el va llegir i rellegir en diverses ocasions, especialment li interessaven les idees de Huxley al voltant de l’artista: "El artista está congénitamente equipado para ver todo el tiempo lo que los demás vemos únicamente bajo la influencia de la mescalina. La mayoría de los imaginativos se transforman con la mescalina en visionarios. Algunos de ellos -y son tal vez más numerosos de lo que generalmente se supone- no necesitan transformación; son visionarios todo el tiempo".

En una ocasió, Jim Morrison va comentar que podria ser periodista. “Creo que las entrevistas son la nueva forma del arte. Creo que la autoentrevista es la esencia de la creatividad. Hacerte preguntas a ti mismo y tratar de encontrar respuestas.”

*

...

*

La Hiroshima de Resnais i Duras

Y te encuentro a ti. Te recuerdo. ¿Quién eres? Me estás matando. Eres mi vida. ¿Cómo iba yo a imaginarme que esta ciudad estuviera hecha a la medida del amor?¿Cómo iba a imaginarme que estuvieras hecho a la medida de mi cuerpo mismo? Me gustas. Qué acontecimiento... Me gustas. Qué lentitud, de pronto... Qué dulzura... Tú no puedes saber. Me estás matando... Eres mi vida. Me estás matando... Eres mi vida... Tengo tiempo de sobra...Te lo ruego... Devórame... Defórmame hasta la fealdad.¿Por qué no tú? ¿Por qué no tú, en esta ciudad, y en esta noche, tan semejante a las demás que se confunde con ellas? Te lo ruego…

Marguerite Duras

*

Una actriu francesa comparteix la seva última nit a Hiroshima amb el seu amant japonès. “Tú no has visto nada de Hiroshima”, “Lo he visto todo” (“Tú no has visto NADA”, “Te lo has inventado TODO”, “Tú no conoces el olvido” “Tú no estás dotada de memoria”). És l’inici sorprenent d’Hiroshima, mon amour, el primer llargmetratge d’Alan Resnais, que compta amb l’increïble guió de Marguerite Duras. Aquella nit, Emmanuelle Riva i Eiji Okada esdevenen amants impossibles. La impossibilitat d’alliberar-se de records passats es converteix, a la vegada, en la raó de la trobada i en en l’eix central del film. Així, les carícies color cendra del desig del moment es combinen amb les imatges devastadores dels efectes de la bomba atòmica caiguda –llançada- a Hiroshima aquell tràgic 1949. La combinació, però, és encara més extraordinària si s’afegeix que durant els quinze primers minuts de la pel·lícula tan sols hi ha aquesta imatge poètica que uneix l’amor i la mort, el plaer i el dolor… i els versos excel·lents de Duras recitats de forma teatral i gairebé ritualística, que fan posar la pell de gallina.

Resnais aconsegueix un muntagte excel·lent i trenca amb el llenguatge cinematogràfic vist fins llavors. Oblida la concepció narrativa del temps per combinar passat i present en aquesta història on la memòria i els records són el punt de partida. Se l’ha considerat un dels referents inicials de la nouvelle vague francesa, tot i Resnais no es considera emmarcat dins aquest moviment fílmic.

*
…

*

Son aquellas pequeñas cosas...

EL CAMINANTE, DE JIRO TANIGUCHI

*

Dedicat a tots els caminantes...

"Hoy en día, ¿quién se toma el tiempo de trepar a un árbol para recuperar un juguete extraviado? ¿De quedarse mirando volar a los pájaros, de saltar los charcos después de una lluvia? ¿O de bajar a la playa para devolver una concha? El Caminante nos invita a acompañarle en sus paseos, a menudo tranquilos y solitarios, y disfrutar de los placeres que procuran sus andanzas por su barrio."

El Caminante es la asombrosa historia de un hombre que, recién llegado a su nuevo hogar, pronuncia ese “me voy a andar un poco” que dará lugar a los paseos más lindos jamás contados. Lentamente, descubre las maravillosas escenas que rodean su entorno y deja deleitarse por el aire cargado de paz, la tienda de golosinas, los gatitos que se asoman por el tejado o un cerezo lleno de recuerdos. Es así como El Caminante transforma un paseo habitual en una particular abertura de la vida cotidiana. Lo aparentemente incipiente lo dota de la belleza y el sentimiento más exclusivo y, sólo, así, logra hacerse un hueco en un mundo donde lo insustancial e insignificante resulta ser lo más apacible y bello. Y es que El Caminante no pretende nada más complejo que descubrir dónde lleva una pequeña callejuela o disfrutar del camino más largo para llegar a la librería. Sus paseos han sido comparados con los haiku, como exquisitas muestras de la esencia de las pequeñas cosas.

El dibujo es impecable y pulcro, especialmente cuidado y bonito. Por esta razón, sobra lo superfluo de la palabras y la obra de Jiro Taniguchi se compone de escaso diálogos y de bonitas onomatopeyas como el palpitar de los corazones, el “tap, tap” de los pasos o el “flap” de la casita de madera de los pájaros. A mi parecer, se trata de una historia cargada de la lírica y la poesía necesaria, tierna y sensible como pocas.

Taniguchi ha ganado numerosos premios en su Japón natal y verdaderamente es un creador versátil y lleno de talento.

*

...

*

ANDRÉ KERTÉSZ

*

*

"La técnica consistía en citarse vagamente en un barrio a cierta hora. Les gustaba desafiar el peligro de no encontrarse, de pasar el día solos, enfurruñados en un café o en un banco de plaza, leyendo-un-libro-más.

(...)

De acuerdo en que en ese terreno no lo estarían nunca, se citaban por ahí y casi siempre se encontraban. Los encuentros eran a veces tan increíbles que Oliveira se planteaba una vez más el problema de las probabilidades y le daba vueltas por todos lados, desconfiadamente. No podía ser que la Maga decidiera doblar en esa esquina de la rue de Vaugirard exactamente en el momento en que él, cinco cuadras más abajo, renunciaba a subir por la rue de Buci y se orientaba hacia la rue Monsieur le Prince sin razón alguna, dejándose llevar hasta distinguirla de golpe, parada delante de una vidriera, absorta en la contemplación de un mono embalsamado. Sentados en un café reconstruían minuciosamente los itinerarios, los bruscos cambios, procurando explicarlos telepáticamente, fracasando siempre, y sin embargo se habían encontrado en pleno laberinto de calles, casi siempre acababan por encontrarse y se reían como locos, seguros de un poder que los enriquecía. A Oliveira le fascinaban las sinrazones de la Maga, su tranquilo desprecio por los cálculos más elementales. Lo que para él había sido análisis de probabilidades, elección o simplemente confianza en la rabdomancia ambulatoria, se volvía para ella simple fatalidad. "¿Y si no me hubieras encontrado?", le preguntaba. "No sé, ya ves que estás aquí..." Inexplicablemente la respuesta invalidaba la pregunta, mostraba sus adocenados resortes lógicos. Después de eso Oliveira se sentía más capaz de luchar contra sus prejuicios bibliotecarios, y paradójicamente la Maga se rebelaba contra su desprecio hacia los conocimientos escolares. Así andaban, Punch and Judy, atrayéndose y rechazándose como hace falta si no se quiere que el amor termine en cromo o en romanza sin palabras. Pero el amor, esa palabra..."

(Rayuela, J.C.)

*

Sobren més paraules. M'encantaria comprovar aquest poder casualístic...

*

Justine

Quan la literatura esdevé poesia, màgia, filosofia i vida...

- Te estás enamorando de Justine.
Les respondí con toda la sinceridad, la honradez y el dolor de que era capaz.
- No, Melissa, es peor que eso.
(...)
Recuerdo ahora un pasaje del diario de Justine. (...) “Es inútil –escribe- imaginar que uno se enamore por una correspondencia espiritual o intelectual; el amor es el incendio de dos almas empeñadas en crecer y manifestarse independientemente. Es como si algo explotara sin ruido en cada una de ellas. Deslumbrado e inquieto, el amante examina su experiencia o la de su amada; la gratitud de ésta, proyectándose erróneamente hacia un donante, crea la ilusión de que está en comunión con el amante, pero es falso. El objeto amado no es sino aquel que ha compartido simultáneamente una experiencia, a la manera de Narciso; y el deseo de estar junto al objeto amado no responde al anhelo de poseerlo, sino al de que dos experiencias se compartan mutuamente, como imágenes en espejos diferentes. Todo ello puede preceder a la primera mirada, al primer beso o contacto; precede a la ambición, al orgullo y a la envidia; precede a las primeras declaraciones que marcan el instante de la crisis, porque a partir de allí el amor degenera en costumbre, posesión, y regresa a la soledad.”

*

(Justine, Lawrence Durrell)

*

El passat es barreja en el record d'aquella Alexandria de joventut, la metàfora dels dilemes i els problemes que ens ocupen. Mica en mica, les paraules de Lawrence Durrell es converteixen en els sentiments més humans i, així, en les reflexions més vitals. Un Durrell que també ens ofereix les imatges més belles i intimistes de la ciutat -com al·legoria de la vida, potser?-, una ciutat poetitzada per la ploma de Kavafis. Doncs així era l'amor per Justine en aquell escenari alexandrí. Ella, la desitjable Justine, perfectament imperfecta en contraposició a l'afectuosa Melissa, ha oblidat com es fa per plorar. I és que no sembla bucar la vida, sinó una revelació integradora que li doni sentit.
*

El arte es un arma cargada de futuro
Noviembre

***Seguint amb l’objectiu cinema espanyol, fa una estona m’he regalat Noviembre i he de dir que m’ha entusiasmat. Una vegada més, he estat capaç d’empassar-me aquest fals documental i emocionar-me gairebé com si fos real. Dic “gairebé” perquè confesso que no és dels més creïbles que he vist i he trobat el guió un pèl coix en determinats moments del film. Però per davant d’aquestes petiteses passa una història original interpretada magníficament.
***La veritat és que porto tota la tarda donant voltes al sentit de l’art com a mecanisme revolucionari. Sonarà utòpic, però tan de bo les guerres fossin teatrals, les discusions cantades o les amenaces poètiques i literàries. Si fos així, les desavinences resultarien positives perquè el teatre, la música o la literatura ens dotarien de nous punts de vista i de noves maneres d’entendre el món. No guanyaria el més fort ni el que tingués més armes, sinó aquell que amb el seu art aconseguís commoure la resta. En el fons, el que importa a la vida són els sentiments i l’art no deixa de ser una canalització d’aquests.
***Tornant a la pel·lícula, em sembla molt raonable i infinitament bonic això de no voler relacionar el teatre amb els diners i pretendre canviar el món a través de la interpretació, tot sorprenent la gent del carrrer i convidant-la a participar en autèntiques festes teatrals. Però el que no acabo d’entendre és el sentit del teatre documental i les reproduccions de personategs drogoaddictes, maltractats o indigents. Si l’objectiu és canviar les coses, quina necessitat hi ha de reproduir la trista realitat? Per què simular un atemptat? No ho critico per apologia al terrorisme ni res d’això, però no crec que es pugui guanyar res recreant allò dolent que passa a la vida real. Seguint aquesta filosofia i aquest esperit revolucionari, cal dur a terme accions diferents, com la que dóna lloc al desenllaç de la pel·lícula, i interrompre el transcurs de la normalitat. I, així, omplir la vida de teatre i espontaneïtat, d’idealisme, somnis i utopies.
***Noviembre m’ha fet recordar a la meva època de teatre al carrer. Després de quatre o cinc anys d’interpretació convencional en plan amateur, vaig començar a fer un teatre que potser era massa jove per entendre. L’últim dia de curs, ens van regalar un petit obsequi on s’hi podia llegir El teatre és la mentida que ens permet mostrar qui som. Des de llavors, aquesta frase segueix adornant la meva habitació.

Tanto en la vida como en el arte, muchas veces, hay que escoger entre sentir o entender
Juanjo Sáez

***Tant de temps envoltada del novè art i seguia sense introduir-m’hi (gaire). Així que avui –després de deixar la feina i tenir lliures totes les tardes del món- he decidit fer una excursió cap a la biblioteca de Torrelles i contagiar-me de l’art de les vinyetes. De seguida, m’ha caigut entre les mans El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre, de Juanjo Sáez. I una hora i mitja més tard arribava, encantada, a l’última pàgina.
***Es tracta d’un assaig totalment personal i irònic al voltant del món de l’art modern i contemporani, organitzat a partir de 21 capítols. Sáez comença reflexionant sobre la sensació mística al contemplar una considerada gran obra mestra mentre ens transmet que, per a ell, l’art no és una qüestió de coneixements sinó de sentiments. Parla de Calder i el seu “infantilisme”, de Magritte i la seva no-representació de la realitat, de Miró i el seu món paral·lel, de Tàpies i la universalitat de l’art o de Picasso i el seu passat “horrible”. Toca també el tema del sentit de les arts aplicades, com la cuina, i el sentit de l’art en general: poder compartir amb la humanitat una petita part de nosaltres mateixos. Explica l’essència i la inexistència de l’estil Naïf a causa de la contaminació dels mitjans de comunicació i ho relaciona amb l’art com a simple mercat, on els quadres es cotitzen a partir del seu tamany. Llavors parla de l’IN-geni de Warhol al aconseguir un canvi en el món de l’art, de Dalí i el seu realisme pictòric tan valorat, de Chillida i les falses percepcions, de Duchamp i el ready-made i, en general, de totes aquelles persones que intenten convertir la seva vida en una obra d’art. Per acabat, Sáez ens regala una bonica i realista reflexió al voltant de la vida, l’art i la inexistència de llibertat.
***Tot pelgat es presenta explicat a partir de dibuixos extremadament simples barrejats amb pinzellades de la seva vida quotidiana. És així com Sáez, sense més pretensions que les d’il·lustrar la seva particular visió del món de l’art, aconsegueix simplificar el que és complex tot buscant l’esència més humana de la vida.
***He aprofitat la ruta per la biblioteca per acafar el ja conegut Persèpolis i Les partícules elementals, de Michel Houellebecq. El primer, perquè fa un any que el vull llegir i encara no he trobat el moment; el segon, per tal de fer-me amb una nova visió –més realista i menys utòpica?- del Maig del 68 aprofitant la meva obsessió per la pèrdua dels ideals.

M a i g

vida
alegria - amor
primavera - estiu - calidesa
faldilles - sandàlies - records - sorpreses
revolucions - idealisme - somnis - il·lusions - imaginació
cinema - literatura - escriptura - música
maduixes - cireres - excursions
reflexions - filosofades
vida